En la seva conferència, titulada Between faith and feminism. Identity negotiations among young women in AGESCI, aquesta jove investigadora italiana va presentar els resultats d’una recerca qualitativa centrada en les dones joves de l’escoltisme catòlic italià (Associazione Guide e Scouts Cattolici Italiani) i en les formes com negocien la seva identitat entre la fe catòlica i el feminisme.
La seva recerca mostra tensions identitàries entre fe catòlica i feminisme?
El que emergeix de la recerca és que les joves no viuen una tensió inherent entre la seva fe o religiositat i les seves conviccions feministes. Al contrari, ambdues dimensions són sovint percebudes com a profundament interconnectades. Jesús és descrit com una figura que no jutja ni castiga, sinó que encarna un amor incondicional, que acull tothom sense excepció, també aquelles persones considerades pecadores. Algunes participants fins i tot el descriuen com algú que va viure una forma de família queer, envoltat d’homes que convivien sense esposes ni fills.
Des d’aquesta perspectiva, diverses entrevistades sostenen que no es pot ser catòlica sense ser feminista, entenent el feminisme com la lluita per la igualtat de drets i la dignitat de totes les persones. Aquesta coherència entre l’Evangeli i els valors feministes es reforça amb la idea que les Escriptures promouen una obertura radical i l’acceptació de l’altre. Per això, moltes critiquen les posicions moralistes de l’Església en qüestions com l’homosexualitat o l’avortament, tot afirmant que l’Evangeli no condemna explícitament aquestes realitats.
Les tensions apareixen, en canvi, quan aquestes identitats feministes entren en contacte amb la doctrina oficial catòlica i amb les posicions del Vaticà sobre gènere, família, feminitat, masculinitat i la mateixa definició de família. És aquí on sorgeixen els conflictes, que porten les joves a fer ajustaments cognitius i a desenvolupar estratègies per conciliar aquests marcs contradictoris. En molts relats, la fe i la institució eclesial apareixen com dues realitats diferenciades, reflectint una vivència de la fe personal i relativament distanciada de les estructures eclesiàstiques.
Quines estratègies de negociació adopten aquestes joves per continuar dins d’una organització catòlica mantenint una mirada crítica sobre el gènere?
A la recerca identifico tres dimensions principals de resistència i negociació: la teològica, la litúrgica i la relacional.
En l’àmbit teològic, les participants duen a terme un exercici creatiu i autèntic de teologització. La imatge de Déu que emergeix dels seus relats és relacional i propera, però no omnipotent en un sentit patriarcal. Rebutgen una representació de Déu marcada pel gènere i opten per una visió trinitària, fluida i comunitària, sovint inspirada en la icona de Rublev. Déu és concebut com una força que permet fer el bé, reconèixer l’altre i estimar sense condicions. Des d’aquesta mirada, el masclisme present en alguns contextos catòlics és vist com allunyat del missatge radicalment inclusiu de Jesús. De la mateixa manera, Maria no és entesa només com una figura passiva de maternitat, sinó com una dona revolucionària que accepta capgirar l’ordre establert.
Les tensions es fan més evidents en l’àmbit litúrgic, especialment quan lectures o pregàries presenten les dones de manera estereotipada o moralitzant, sobretot en relació amb la sexualitat o l’avortament. Davant d’aquestes situacions, moltes joves opten per separar clarament la seva fe personal de la institució eclesial. Subratllen que ni els capellans ni el papa defineixen la seva fe, i sovint converteixen aquests discursos discriminatoris en oportunitats de debat i reflexió crítica dins les comunitats.
Finalment, en l’àmbit relacional, busquen figures de referència alternatives i xarxes de suport. Algunes citen la teòloga feminista Teresa Forcades o l’escriptora Michela Murgia com a veus clau per articular la convivència entre fe i feminisme. Romandre dins l’Església no és viscut com una submissió, sinó com una estratègia conscient per transformar-la des de dins.
Hi ha una distància entre el discurs institucional de l’AGESCI i les pràctiques quotidianes de les joves pel que fa al gènere i el feminisme?
El discurs institucional de l’AGESCI és ambivalent. D’una banda, el 2023 es va aprovar la creació d’una comissió específica sobre identitat de gènere i orientació sexual, que ha recollit testimonis de discriminació i ha impulsat reflexions internes. De l’altra, especialment en els nivells més alts de l’organització, persisteix una certa resistència a perspectives feministes que qüestionen la binarietat de gènere, i sovint es manté un model normatiu heterosexual.
Tot i això, la distància entre discurs i pràctica varia molt segons el context local. Factors com l’àmbit urbà o rural, la zona geogràfica o la cultura de cada grup condicionen fortament la manera com s’interpreten i s’apliquen les directrius institucionals.
L’escoltisme és més un espai de socialització religiosa o un espai de qüestionament de les normes de gènere?
Depèn molt del context. Alguns grups posen més l’accent en la formació religiosa, mentre que d’altres adopten una aproximació més flexible o simbòlica. En general, però, els entorns escoltes apareixen cada vegada més secularitzats, amb pràctiques religioses més personals i menys doctrinals.
Per a la majoria de les participants, l’escoltisme és alhora un espai de socialització religiosa i un àmbit privilegiat per qüestionar i reinterpretar les normes de gènere. Proporciona un entorn relativament protegit on poden reflexionar críticament sobre la fe i el gènere, negociar la seva identitat i experimentar lectures alternatives sense haver d’abandonar la seva pertinença religiosa.
Podem parlar d’un feminisme catòlic juvenil específic o més aviat d’identitats híbrides i situacionals?
És una qüestió complexa. Per a aquestes joves, ser catòlica implica necessàriament ser feminista, associant el catolicisme amb l’acceptació incondicional i la dignitat de totes les persones. Aquesta visió, però, sovint divergeix del magisteri oficial. Tant la fe com el feminisme són reinterpretats activament, a través d’una resignificació dels textos bíblics i de figures centrals com Jesús.
Per això, més que parlar d’un feminisme catòlic juvenil fix i delimitat, sembla més acurat referir-nos a identitats híbrides i situacionals, en què fe i feminisme es negocien constantment en funció dels contextos.
Com influeix la dimensió generacional en aquestes negociacions, especialment en relació amb les estructures adultes de lideratge?
La dimensió generacional és clau. Aquestes joves formen part d’una generació “entre dues aigües”: socialitzades en entorns religiosos tradicionals, però adultes en un context de religiositat més individualitzada i d’exposició intensa als discursos feministes contemporanis, amplificats per les xarxes socials.
Això genera friccions tant internes com en la relació amb lideratges adults, que sovint operen amb marcs més binaris i tradicionals. Les joves s’enfronten a formes de feminisme més radicals, que qüestionen la binarietat de gènere, el model familiar i les relacions afectives, i han d’aprendre a negociar-les amb la seva fe.
Finalment, com es relacionen aquestes negociacions amb la llibertat de consciència dins una institució religiosa?
La relació és molt estreta. Aquestes dones reclamen no només el dret a discrepar, sinó sobretot el reconeixement ple de la seva manera de viure i practicar el catolicisme com a legítima. El que està en joc no és només el pluralisme, sinó la llibertat religiosa i de consciència.
El feminisme catòlic no s’articula fora de l’Església, sinó des de dins. Les participants no es veuen com a externes, sinó com a subjectes creients amb agència religiosa i autoritat moral. En aquest sentit, el principi de la primacia de la consciència és central: la consciència personal esdevé el criteri teològic i moral que permet interpretar la doctrina, negociar el desacord i conciliar fe, gènere i experiència vital.
