En un món altament polaritzat on els delictes d’odi sovint tenen com a objecte els diferents grups religiosos, els governs i les organitzacions internacionals són cada cop més conscients de la necessitat d’oferir tota l’atenció possible al fet religiós en les seves diverses facetes. Aquesta és una de les constatacions que ha pogut fer durant els darrers anys el professor de religió i expert en diplomàcia interreligiosa, Fabio Petito, que el passat 28 de gener va participar en la taula rodona inaugural del III Congrés sobre llibertat religiosa i de consciència, celebrat a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna – URL. Nomenat recentment pel papa Lleó XIV com a assessor del Dicasteri per al Diàleg Interreligiós, l’acadèmic de la University of Sussex centra la major part dels seus esforços en la promoció de la llibertat religiosa o de consciència per i a través del desenvolupament humà integral.
Vostè és expert en diplomàcia interreligiosa. Què és aquesta disciplina, exactament?
Tú has dit diplomàcia religiosa, sí, és una mica això. Nosaltres a Anglaterra i al món anglosaxó en diem religious engagement in international relations. Aquesta faceta implica no només recerca sinó també treballar amb la política de soft power amb molts actors religiosos, sobretot al voltant de la col·laboració interreligiosa per obtenir diversos resultats, des del desenvolupament sostenible, la pau, l’avenç dels drets humans. Al mateix temps, m’ocupa de la promoció i la protecció de la llibertat religiosa i de consciència al món. És una qüestió important perquè les violacions de la llibertat religiosa, les persecucions, les discriminacions religioses han augmentat molt arreu del món, i no només en països de majoria musulmana. Hi ha tensions interreligioses que malauradament creixen en molts llocs. Per tant, el meu tema principal és com es pot respondre políticament a aquesta mena de problemes.
Davant d’aquest context que descriu, el diàleg interreligiós és la millor resposta?
El diàleg i la col·laboració interreligiosa poden ser una bona resposta a les persecucions i discriminacions religioses, sí. Però cal fer una especificació perquè hi ha dos tipus de persecucions: una és la que es deriva de les lleis d’un Estat, posem per exemple la Xina, un país que viola enormement els drets dels musulmans uigurs al Xinjiang fins al punt que es parla d’un genocidi, o dels tibetans budistes, o també dels cristians tant catòlics com protestants. A aquest nivell estatal, el diàleg interreligiós no pot fer gaire, certament. Però hi ha una segona dimensió de les discriminacions i persecucions religioses, que és la social, ja que es dona entre les diferents comunitats.
En quins països aquesta persecució entre comunitats i com es tracta?
Afecta particularment en llocs com ara l’Índia. És molt preocupant observar com es desenvolupen en aquest país les relacions sobre el terreny entre les comunitats hindú, la comunitat musulmana i els cristians. Aquestes tensions sovint generen crisis que després també poden traduir-se en violència sectària, en conflictes importants. En aquesta dimensió social de l’entorn de la llibertat religiosa que es deteriora, segons el meu parer, la millor resposta és el diàleg i la col·laboració interreligiosa perquè construeix tant una resposta preventiva, i perquè crea les condicions per evitar l’escalada quan els problemes succeeixen, com pot ser també una dimensió clarament de reconciliació. Per tant, el diàleg interreligiós és fonamental en aquest sentit.
I què pot dir, de la situació dels cristians al Pròxim Orient?
En efecte. I és interessant que aquest document és molt més avançat que l’Estat egipci pel que fa al respecte a la qüestió de la inclusió, per exemple de la llibertat religiosa dels cristians. El fet de veure musulmans autoritzats expressar aquestes idees és una cosa important a mitjà termini perquè esdevé més difícil per als Estats tenir posicions discriminatòries respecte a les minories.
Durant els darrers 20 anys, després de la guerra a l’Iraq i tot el que n’ha derivat, milions de cristians s’han dispersat dels terrenys històrics de la cristiandat. En aquest context, és molt important també mantenir el teixit de diàleg i col·laboració interreligiosa perquè els millors advocats per a la inclusió dels cristians en aquell territori no han de ser les potències europees, sinó els germans musulmans que hi viuen, que els aprecien, amb qui comparteixen la vida, que han de protegir la inclusió dels cristians com un recurs important per als seus països, i per tant aquí aquestes plataformes interreligioses esdevenen també plataformes d’advocacy davant de l’Estat que potser pot tenir legislacions discriminatòries contra els cristians.
Precisament va ser al Pròxim Orient, a Abu Dhabi, concretament, on el papa Francesc i el gran imam Al-Tayeb van signar l’any 2019 la històrica Declaració per a la Fraternitat Humana.
Vostè té diversos projectes en l’àmbit de les relacions religioses i sovint els porta a terme a Roma amb implicació de la Santa Seu, Vaticà, per què?
Per què quan treballo en aquests contextos sempre hi ha un diàleg amb diversos funcionaris de la Cúria. Roma és una xarxa molt important, localment i globalment, i per fer que una cosa sigui eficaç vols que hi hagi una alineació, un suport o, com a mínim, que no desagradi allò que tu fas en aquest context.
Bé, el Vaticà té una diplomàcia avançada, ben estructurada, amb presència en 184 països d’arreu del món. Hi ha alguna altra institució religiosa que pugui presumir d’una cosa semblant?
No, l’Església catòlica és única en aquest sentit. És única ja des del punt de vista diguem-ne gairebé sociològic. El catolicisme té aquesta unicitat de conformar una estructura vertical, jeràrquica, global que és inusual per a la resta de les religions. La majoria de les religions del món tenen estructures més aviat horitzontals i rarament tenen aquest aspecte vertical que porta cap al papa.
A més, a causa de la història, el catolicisme té també un microestat. Això també afecta?
Evidentment. El Vaticà és un estat sense territori, però amb personalitat legal internacional, que és la Santa Seu. Per tant, opera en els consells internacionals com un actor diplomàtic comparable en algun sentit als governamentals. Dic en algun sentit, perquè principalment té un paper d’observador en les organitzacions internacionals com les Nacions Unides o l’Organització per a la Conferència de la Seguretat a Europa. A l’Església hi ha una tradició diplomàtica antiga i important en termes d’experiència única perquè en qualsevol cas està basada en la doctrina social catòlica. És a dir amb una atenció particular a certs temes segons sensibilitats i, per tant, esdevé un actor important que en sempre és respectat.
Segur que vostè coneix aquella anècdota que diu que al segle XX després de la revolució a Moscou, els bolxevics discutien sobre com expandir la revolució soviètica al món i que algú va voler alertar a Stalin de la presència del papa com a possible obstacle i…
Sí, Stalin va respondre: “Però, què diu? Quantes divisions té el Papa?” Això mostra el fet que segurament, al segle XX, l’Església catòlica ja no era l’Estat pontifici que havia estat durant molts segles, sinó que també se li reconeixien els instruments d’estatalitat que la caracteritzaven. Això no impedeix que, malgrat que aquesta anècdota mostrés que l’Església ja no era un actor important dins la política internacional, la ironia de la història va voler que després que el gran imperi soviètic, sobre el qual Stalin havia posat les bases i més tard es va desenvolupar, fos destruït gràcies al paper d’un papa polonès, Joan Pau II, que va començar a fer dissoldre el poder de la Unió Soviètica a l’Europa centreoriental. Així, la història és irònica i mostra encara que el catolicisme, en aquest cas el papa, tenia i té un poder polític diferent però encara molt important.
Alguns defineixen l’Església com un actor híbrid de política internacional perquè uneix la quasi estatalitat amb aquest alt poder més soft, més associat a la naturalesa moral, normativa. En aquest sentit, quin és un dels actius més importants de la Santa Seu?
A parer meu, la basa més gran de l’Església catòlica a escala global és el sistema educatiu. Hi ha una presència increïble d’escoles, universitats, institucions culturals, mitjans a tot el món i això no és només un gran actiu social, sinó també polític en cert sentit. És en aquestes institucions que es formen generacions de joves, s’estableix un diàleg amb l’elit dels països, o en llocs on altres institucions no són presents.
Després, hi ha altres elements que fan de la Santa Seu, de l’Església catòlica, un actor de la política internacional interessant arran de les idees que pot proposar. Per exemple, si agafem un dels grans temes de la política internacional actual, el canvi climàtic, veurem com va ser de rellevant el paper del papa Francesc amb l’encíclica Laudato Si’ i amb les posicions que va prendre davant d’aquesta qüestió. En aquesta mateixa línia: la conferència de París, la COP, la capacitat d’implementar algunes d’aquestes decisions. Aquest és un altre exemple que mostra que l’Església catòlica és un actor certament híbrid, diferent, però sempre important en la política internacional.
Com espera ajudar ara el papa en el Dicasteri per al diàleg interreligiós? I, com es relaciona aquest Dicasteri amb la diplomàcia?
Ha estat un gran honor per mi ser nomenat consultor en aquest Dicasteri, sento la responsabilitat d’haver de fer una bona feina per aconsellar el papa i els membres del Dicasteri que treballen en aquesta agenda per a ell. El més interessant és que el Dicasteri del diàleg interreligiós és un dels dicasteris més joves. Fins fa alguns anys era el Consell Pontifici, i amb els darrers anys i amb el reconeixement dels darrers pontífexs després del Concili Vaticà II, en concret: Joan Pau II, Benet XVI i el papa Francesc, s’ha entès la importància d’aquesta qüestió i s’ha invertit en el diàleg i la col·laboració interreligiosa. En aquest món, cada vegada més globalitzat, cada cop són més les religions que conviuen i de vegades xoquen. Aquesta necessitat de tenir una escolta respectuosa, un coneixement recíproc adequat i on sigui possible també una col·laboració pel bé comú, esdevé una responsabilitat per a l’Església catòlica.
Avui en dia, resulta inqüestionable el fet que el papa ha esdevingut un paper d’avantguarda en el diàleg interreligiós.
Ha assumit aquest paper i molts líders religiosos esperen que el papa o l’Església prengui posicions perquè és un actor respectat. Ha estat extraordinari veure com, en molts contextos, en els darrers anys, el papa Francesc ha sigut estimat per representants d’altres religions, de vegades fins i tot més que per certs sectors del món catòlic. Veure com líders musulmans, líders d’altres tradicions religioses, reconeixien el lideratge i estaven en sintonia amb el cap de l’Església catòlica, té molt a veure amb aquest paper únic que té la Santa Seu a escala global.
